Entrevista a l’ANNA i el PAU, del restaurant La Vinya

 

Què tal, com esteu?

Pau i Anna: Bé, molt bé.

Què podrem trobar avui a la Vinya?

P: Avui tenim Vichisoise, amanida de maduixots amb formatge manxec, que és un clàssic de la casa, peix fresc de Vilanova,…

Perquè aposteu per aquest tipus de plats i no per uns altres?

P: Des d’un bon principi ens vam centrar en la cuina tradicional. Anem fent petites variacions, però sempre bastant-nos en aquest tipus de menjar.

I d’on ve aquesta aposta per la cuina tradicional?

P: Del meu amor per aquest tipus de cuina, la gastronomia catalana i la vilanovina.

Tens molta experiència en el món de la cuina?

P: Déu ni do! Fa 20 anys que m’hi dedico ja.

I has voltat per fogons de tot Catalunya?

P: Sí. Amb el meu pare hem viatjat per gairebé tota Espanya.

Per on has treballat?

P: En molts llocs. L’últim a l hotel Plaza de la plaça Espanya de Barcelona.

En aquest hotel és on vas conèixer l’Anna, la teva parella, no?

P: Si, aquí va ser on ens vam conèixer.

Quant fa que us va trobar?

P: Fa uns sis anys.

I com acabeu a Vilanova?

P: Jo ja coneixia La Vinya. Es un local amb molta història,  i de petit, amb 16 i 17 anys, ja venia a menjar els seus callos amb cigrons. I va sorgir l’oportunitat de quedar-nos-el.

Anna: Feia temps que volíem muntar una cosa pròpia, al nostre gust. Deixar sortir la nostra vena creativa, la nostra manera de veure les coses. I un dia el pare del Pau ens va dir que la Vinya es traspassava. Va ser com una senyal. Pel Pau, aquest local era un referent. I als dos ens agradava, perquè era petit i el podíem gestionar com havíem pensat.

Els dos llavors vivíeu a Barcelona, no?

A: Sí. Ens feia por perquè era un moment de plena crisis econòmica . I vam deixar la feina voluntàriament, sense cobrar res d’indemnització. Ens vam arriscar, però ens ha sortit bé.

Ana, tu vas néixer a Galícia i després has viscut a la Vall  d’Aran, a Lleida, Barcelona i finalment a Vilanova,…

A: Sí, vaig viure a Galícia fins els 17 anys, quan els meus pares van decidir venir a buscar-se la vida a la Vall d’Aran.

Ells també es dedicaven al món de la restauració?

A: No, que va. Res a veure. El meu pare és constructor i la meva mare era modista.

I què et va cridar del món de la restauració per arribar fins a la Vinya?

A: En realitat vaig començar a treballar en el sector a la Vall d’Aran per guanyar diners pels estius i els caps de setmana. No és una professió que, des de fora, em cridés especialment l’atenció, però un cop a dins si que em va anar atraient. Cada taula és un món completament diferent i has de tractar bé el client, que surti content, que hagi satisfet les seves expectatives,…Ara és com un vici, cada cop m’agrada  més la restauració i en vull saber sempre més.

L’hosteleria té moltes coses: els vins, els protocols de serveis,… m’agrada, se’m dona bé i vull seguir aprenent més. Avui m’agrada tant que quan vaig acabar la carrera, enlloc de dedicar-me al que havia estudiat, vaig dedicar-me al sector.

Què vas estudiar?

A: Educació infantil.

I no t’hi has dedicat mai?

A: No. Tal i com vaig acabar la carrera vaig decidir encarar-me a la restauració. No sabia ben bé en quin àmbit, però si que tenia clar que volia un local per a mi, fet a la meva manera. I quan vaig conèixer el Pau vam decidir tirar-ho endavant.

P: De fet, abans d’agafar La Vinya, ja havíem parlat de la possibilitat de tenir un local propi. Teníem idees, però era inassumible. Fins que va sorgir aquesta possibilitat. I aquí estem.

M’imagino que la família,  en un primer moment, quan vau deixar la feina, no ho deuria veure amb bons ulls…

Al contrari. La família ens ha ajudat des del primer moment. Ens ha donat suport en tot. Els hi feia por, com a nosaltres, però ens veien amb tanta il·lusió….

Com a vilanovins d’adopció, com veieu la ciutat?

A: Quan vaig arribar em va semblar que era un poble. Però després veus que no, que és una ciutat on hi viu moltíssima gent però que es coneixen entre ells. Això passa sobretot al centre, on som nosaltres. La gent és saluda pel nom.  La ciutat ha anat creixent, però no ha perdut la identitat de poble. A més és una ciutat molt familiar. Hi ha molts parcs infantils, nens pel carrer. És el que més m’ha agradat de Vilanova.

I pel que fa als clients, veieu un estil molt peculiar de comensals entre els vilanovins?

P: Si, normalment el vilanoví no té cap problema en dir el que pensa sobre el menjar, tant si li agrada com si no. La gent de Vilanova sap el que menja i com estan preparades les coses. Aquí hi ha una cultura gastronòmica molt forta, molta gent sap cuinar, més que a Barcelona, i es coneixen les receptes i els productes. A un vilanoví no se li escapa res.

 

MÉS ENTREVISTES A CLIENTS: https://www.gestingral.com/category/entrevistes-socials-a-vilanova-i-la-geltru/